Responder al tema  [ 3 mensajes ] 
L'iberisme en la cultura catalana 
Autor Mensaje
Iberista
Avatar de Usuario

Registrado: 10 Ene 2009 23:43
Mensajes: 295
Ubicación: País Valencià
Nota L'iberisme en la cultura catalana
He encontrado la siguiente referencia a una tesis doctoral publicada en 1996 por la Universitat Autònoma de Barcelona:

http://rebiun.absysnet.com/cgi-bin/abne ... 376c1d/NT1

Lo que no he encontrado es un archivo de libre acceso para poder descargarla.

_________________
El capitalisme duu en la seva essència la guerra, com les nuvolades duen la tempesta

http://www.softcatala.org/traductor
http://www.softvalencia.org/traductor/

ImagenImagenImagen


16 Ago 2009 14:38
Perfil
Avatar de Usuario

Registrado: 23 Nov 2007 12:40
Mensajes: 71
Nota Re: L'iberisme en la cultura catalana
Imagino que trobar aquesta tesi doctoral a Internet serà complicat, sobretot si té uns anys, ja que les tesis són poques vegades difoses en altres medis.

He trobat altre text del mateix autor, que parla sobre la construcció de l'iberisme a Catalunya, les diferents propostes sorgides des d'aquestes terres i la imatge intencional que s'ha fet de Portugal com a germà peninsular dins l'encaix de la discussió del trercaclosques polític d'Ibèria. Trobo el text molt interessant i pot ajudar, als que de vegades no ho saben veure, les vicissituds sobre la unificació des de Portugal i l'integració en aquest panorama de la sempre "collonera" Catalunya.

http://www.vilaweb.cat/media/imatges/AREES/biblioteca/1991/5/5_15.html

Víctor Martínez-Gil
Portugal i el Minotaure en una possible "imagologia" catalana

1. Explicació sobre el Minotaure

El meu objectiu és parlar de les relacions entre Catalunya i Portugal des del punt de vista de la cultura catalana. El pensador portuguès Eduardo Lourenço, al llibre O Labirinto da Saudade (1972), va definir la imagologia com aquell discurs crític que té com a objecte les imatges que els pobles, des del conjunt social o com a operació erudita, s'han anat forjant d'ells mateixos. Sens dubte, un dels elements a estudiar des d'aquest discurs crític és la imatge interessada i projectiva que els pobles es fan dels altres pobles. M'agradaria pensar que el que em proposo de fer és l'esbós d'un dels aspectes possibles d'una possible imagologia catalana.

Jaume Vicens Vives va voler aïllar a Notícia de Catalunya els «ressorts psicològics que han mogut els catalans». En aquest llibre, molt atent a les causes físiques i socials dels fenòmens estudiats, es combinava sàviament l'observació de la imagologia col.lectiva amb la capacitat per crear una imagologia erudita que la recollís i la interpretés. A la segona edició de Notícia de Catalunya, Vicens Vives va usar, per explicar-se la psicologia dels catalans, la imatge del Minotaure, és a dir el Poder: triomfant amb els romans, decadent durant el feudalisme i puixant de nou amb l'Estat modern. El poble català, la davallada del qual començaria amb el ressorgiment del Minotaure, seria, segons Vicens Vives, un poble sense voluntat de Poder. El pactisme revelaria aquest capteniment essencial dels catalans, ja que defineix l'estranya aspiració d'un poble que no vol ni trobar-se sotmès al Minotaure ni controlar-lo realment.

Segons Eduardo Lourenço, Portugal ha intentat superar l'acte traumàtic d'un naixement vist com a no necessari dins el conjunt peninsular mitjançant el sentiment d'una predestinació divina que governaria el país. Com Catalunya, doncs, Portugal presenta una realitat peninsular problemàtica, però, a diferència de Catalunya, ha estat capaç de fer-se seu el Minotaure.

2. Els regnes de la Pell de Brau

Les relacions entre Catalunya i Portugal són fruit de l'existència d'un marc hispànic comú que ha determinat tant els seus contactes efectius com el paper que cada societat juga en l'imaginari de l'altra. A diferència de Castella, però, Catalunya i Portugal han entès tradicionalment la Península com un àmbit cultural i polític dins del qual conviuen corones, regnes, nacions i cultures diferents. El sentiment de «connexió espiritual hispànica», com el qualifica Ferran Soldevila, ha estat significatiu per a tots dos països, però no pas motiu de dissolució, ni exigència absoluta de lligams, ni fre als diferents desplegaments culturals, polítics, territorials i econòmics de cada poble.

Durant l'Edat Mitjana, les relacions econòmiques i culturals entre Catalunya (que vol dir també la corona d'Aragó i la cultura provençal) i Portugal (que vol dir també la cultura galaicoportuguesa) van ser escasses. La lluita per l'hegemonia peninsular, que temptava també els portuguesos i en menor mesura els catalans, es feia al voltant de Castella com a centre. Hi haurà, però, un parell de contactes polítics entre els dos regnes perifèrics: l'entronització a Portugal de la filla de Pere II, coneguda com la rainha santa, i, a causa de la guerra contra Joan II, l'elecció com a rei dels catalans del Conestable Pere de Portugal, fill d'Isabel d'Urgell i del duc de Coïmbra. Amb el nom de Pere IV, regnarà entre els anys 1464 i 1466 i entre el seu seguici de nobles i artistes (ell mateix era escriptor en castellà) hi havia el comte d'Abranches, en el qual possiblement es va inspirar Joanot Martorell per a la figura del comte de Branches, el cosí germa de Tirant. Cal destacar la importància que adquireix la civilització portuguesa, que Joanot Martorell coneixia directament, en el Tirant lo Blanc, llibre dedicat al príncep Don Ferrando de Portugal, cosí del conestable Pere.

Durant la primera meitat del segle XVI, la cort de Germana de Foix i del Duc de Calabria es va convertir en un gran punt de trobada de les diferents cultures peninsulars. La presència de portuguesos a la cort, amb totes les rivalitats cortesanes que els regnes de procedència dels cavallers posaven en joc, va esdevenir literatura amb La vesita de Ferrandis d'Herèdia, obra escrita en valencià, castellà i portuguès macarrònic. La València del segle XVI és un exemple de com la cultura castellana, paral.lelament al pes polític adquirit per Castella, s'havia convertit ja en intermediària i en certa manera unificadora de les altres cultures peninsulars, tendència que no farà sinó confirmar-se: el portuguès Jorge de Montemayor traduirà Ausiàs March al castellà el 1640, i, quan March influeixi en Sá de Miranda, ho farà a través de Garcilaso.

Durant el segle XVI esclatarà el conflicte entre la concepció unitarista de la Península, que enfonsava les seves arrels en la suposada legitimitat visigòtica del regne lleonès heretada per Castella, i la concepció pluralista. Així, Cristòfor Despuig va establir a Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa l'existència de tres grans nacions o pàtries lingüístiques peninsulars: la castellana, la catalana (i per tant valenciana i mallorquina) i la portuguesa. Despuig no volia destruir pas la idea cultural o moral d'Espanya, sinó que la reclamava plural. És el mateix que voldrà dir Camões quan defensi que cal parlar de portuguesos i castellans, i no pas de portuguesos i espanyols. Despuig, que atorgava a Navarra un paper testimonial, comparava de manera molt interessant les tres grans zones peninsulars: la nació castellana, «arrimada y enfosquida», «casi may ha sabut eixir de los térmens, no dich per a dominar mas per a gosar gerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona de Aragó y la de Portugal», la primera pel mediterrani i la segona per «la mar Oséano». Vet aquí l'anticipació d'una imatge geopolítica present a la cultura catalana fins pràcticament avui dia: Catalunya i Portugal com a grans pobles marítims peninsulars que s'oposen a l'hegemonia castellana.

Amb la Guerra dels Segadors, la revolta catalana serà el tret de partida perquè Portugal, dins la monarquia hispànica des del 1580, torni a ser independent. El 1642, responent a la gran cooperació establerta entre Catalunya i Portugal, Joan Nadal escrivia que Déu havia triat els catalans per castigar la supèrbia castellana «prennent també per accessori en estas cosas los pacientíssims portuguesos, com ha germans nostres». A la Loa amb què s'obria La famosa comedia de la entrada del Marqués de los Velez en Cataluña (1641), era Catalunya qui recordava a Castella que Espanya constava de tres reialmes cap dels quals no havia d'encimbellar-se més que els altres: Portugal, Castella i Catalunya. El fet que Portugal aconseguís aleshores la independència va posar en l'imaginari català la idea que els nostres veïns atlàntics ens devien alguna cosa, com llegim al text Via fora als adormits (1734), el qual, després de la derrota del 1714, proposava dividir Espanya en tres «dominis separats» (Galícia-Portugal, Castella i un Estat pirinenc) i advertia: «los Catalans qui cent anys fa contribuiren tant á la llivertat Portuguesa, clamen per la pròpia á Portugal». De fet, les tropes portugueses havien lluitat durant la Guerra de Successió aliades amb les angleses, i encara tornaran a Catalunya per lluitar contra la França revolucionària durant la Guerra Gran. Serveixi també de consol que Francisco Manuel de Melo hagués admès a la Historia de los movimientos y separación de Cataluña (1645) que els catalans, a més a més de malcarats i venjatius, «entre las más naciones de España son amantes de su libertad».

3. Portugal i el Minotaure: el mite ibèric

En el fons, Catalunya sempre ha aplicat a Portugal la consideració que s'ha aplicat a ella mateixa: l'admirarà com a regne hispànic independent mentre ella aspiri a ser-ho, el voldrà veure convertit en província castellana quan es vegi a ella mateixa com a tal i el considerarà com a nació peninsular en temps del propi nacionalisme. Portugal és, com a mínim des del conflicte que va esclatar els segles XVI i XVII, l'altra Catalunya, l'altra cultura peninsular que s'ha de mesurar i relacionar amb la castellana com es mesura i relaciona la pròpia.

Durant el segle XIX, les relacions econòmiques entre Catalunya i Portugal es van centrar escassament en la indústria surera i en el tèxtil. Pel que fa a la cultura, la participació d'alguns poetes catalans en un homenatge a Camões l'any 1888, la traducció que Conrad Roure va fer d'un poema d'Ernesto Pires, publicada a Portugal també el 1888, la publicació a Porto d'una traducció fragmentària de L'Atlàntida entre els anys 1881 i 1884 (la completa és del 1909), o la traducció que Ramos Coelho va fer d'un poema de Rubió i Ors formarien, amb alguna altra notícia escadussera, el magre inventari de les relacions catalanoportugueses. I, no obstant aquests tènues lligams, Portugal adquirirà una gran importància teòrica en el pensament polític català gràcies a l'expansió de l'iberisme.

Nacionalisme aglutinador a l'estil de l'italià i de l'alemany, l'iberisme va néixer a finals del segle XVIII entre les èlits liberals hispanoportugueses com una proposta per aturar la decadència econòmica, colonial i política dels seus dos països. El nom d'Ibèria va substituir el tradicional d'Espanya, ara abusivament acaparat per una part de la Península. L'iberisme tenia la dificultat d'haver de lluitar en contra dels nacionalismes particulars peninsulars, especialment del portuguès. Això explica les diferents formulacions que ha assolit al llarg dels segles XIX i XX: s'ha plantejat com un nacionalieme parcial (només econòmic o cultural) i s'han buscat formes d'unió polítiques el menys traumàtiques possibles, com ara les republicanes federals (que dividien prèviament Espanya perquè Portugal no se sentís amenaçat pel «germà gran»), o les unions dinàstiques, encara que no han faltat, fins i tot entre els portuguesos, els partidaris de la dissolució de Portugal dins d'Espanya. El problema principal de l'iberisme, però, és que ha estat formulat des d'interessos nacionals diferents, és a dir: des del nacionalisme espanyol o castellà, des del nacionalisme portuguès i, posteriorment, des de nacionalismes com el català o el gallec.

Existeix un iberisme específicament català al llarg del segle XIX? És el federalisme català, i per tant l'iberisme dels federalistes, començant per Antoni Puigblanch, una mostra de la voluntat reivindicativa catalana? Cal allunyar-se d'una visió falsament nacionalista del federalisme, el qual, si bé es basava en la descentralització territorial, no posava en dubte la idea de nació cultural espanyola o castellana, fins i tot a nivell peninsular. L'any 1854, Pi i Margall escrivia a La Reacción y la Revolución que Portugal «es una nacion hermana, enclavada en nuestro mismo territorio, fecundada por nuestros mismos rios, animada por nuestro mismo espíritu, dotada de nuestras mismas facultades», i per això els dos pobles «se tienden ya la mano, y aguardan una sola voz para fundirse». Portugal serà, per als federalistes, assimilable a Múrcia, Andalusia, Catalunya o Aragó. L'única diferència amb el plantejament d'autors com Sinibald de Mas, que el 1852 va publicar A Ibéria a Lisboa, seria, a part del monarquisme, que Mas, tot i ser català, defensava el centralisme polític al costat de la imposició cultural ibèricocastellana. Les doctrines polítiques de l'època, influenciades per l'estatalisme francès, tendien a identificar Estat i unitat cultural. Com a màxim, l'iberisme podia ser llegit com el pas previ cap a un utopisme polític que incloïa el llatinisme i la federació d'Europa, projecte que a Catalunya va ser defensat especialment per Víctor Balaguer, molt influït per Mistral i el Felibritge, i que, si més no, permetia crear un pont entre le Península i el nostre passat occità.

Només apareixerà un iberisme pròpiament català a mesura que el catalanisme sigui capaç de tornar a pensar Catalunya com una realitat autònoma en relació a Espanya. És una línia anunciada per provincialistes com Joan Cortada i, sobretot, pels regionalistes i els sectors lligats a la Renaixença: els germans Joaquim i Joan Sitjar, o Josep Pella i Forgas, davant l'exacerbació de l'iberisme provocada per la revolució del 1868, es declararan clarament contraris a una doctrina que només tindria com a resultat el sotmetiment de Portugal a Castella. D'altres exponents més progressistes del regionalisme, com ara Sanpere i Miquel, encara van voler mantenir l'esperança d'una unió ibèrica federalista. El sentiment majoritari del regionalisme, però, el va condensar Artur Masriera quan, en l'àlbum homenatge a Camões del 1888, parlava de Portugal com de la «bella nació germana» que «alleta / L'arbre d'independencia y llibertat». Començant a enyorar el Minotaure, el catalanisme veia en Portugal un exemple. Al costat d'això, quan Portugal decideixi el 1890 trencar relacions comercials amb Anglaterra a causa de la topada de tots dos països a l'Àfrica, la burgesia catalana, des de publicacions com «La España Regional», proposarà un tebi iberisme comercial conseqüent amb el seu espanyolisme econòmic. Des de «La Renaixença», Pau Sans i Guitart, recuperant el plantejament de Despuig, parlarà de Catalunya i de Portugal com dels dos pobles marítims peninsulars. Sens dubte, el llibre que més bé va definir aquest tebi iberisme regionalista va ser L'Atlàntida de Jacint Verdaguer.

El catalanisme va passar del regionalisme al nacionalisme quan va ser capaç de distingir entre l'Estat (Espanya) i la nació (Catalunya). Aquesta distinció va permetre una nova visió de l'iberisme, ja que la unió estatal no significava automàticament la subordinació cultural i nacional. L'any 1897, Enric Prat de la Riba va proposar un nou iberisme basat en una divisió nacional de la Península, que ell establia a partir dels tres grans blocs tradicionals: Portugal, Castella i Catalunya. El catalanisme, que incorporarà altres nuclis «nacionals» segons les seves conveniències, va formular així un iberisme que s'alimentarà de diferents línies: els interessos comercials i estatalistes de la burgesia catalana, l'imperialisme dels modernistes que, com Josep-Enric Ors, el germà de Xènius, veien en l'iberisme el pas per conquerir la Mediterrània, i el lusocatalanisme definit per Ignasi de L. Ribera i Rovira, el qual, havent viscut a Portugal des de començaments de segle, desenvoluparà una intensíssima campanya en favor de l'amistat comercial i cultural catalanoportuguesa des d'òrgans tant importants com el «Diário de Notícias» de Lisboa o «La Veu de Catalunya». Ribera i Rovira va permetre que l'iberisme catalanista superés el tecnicisme polític i esdevingués, també, culturalista. Justament, Joan Maragall sintetitzarà aquest nou iberisme en el pròleg que va escriure per al llibre de Ribera i Rovira Poesía & Prosa (1905), on el lusòfil català recollia traduccions d'autors portuguesos. Deia Maragall: «Avuy com avuy en la península hispánica, per sobre ó per sota de las fronteras políticas, s'hi troban tres familias nacionals ben definides pel seu parlar: la galayca portuguesa, la castellana y la catalana que ocupa també las illas Balears: son la Espanya atlántica, la Espanya central y la Espanya mediterrania». Maragall recollia i amplificava els tòpics descriptius al voltant del mar com a factor singularitzador dels pobles català i portuguès: «L'ayre enrarit del desert central há de fer que naturalment els dos vents del mar s'hi precipitin y s'hi trobin aurejant tota la Península. Aquesta atracció natural y benefactora, per damunt dels alts plans de Castella, sempre ha sigut pressentida, y sols circunstancias históricas, qu'avuy semblan desapareixer, han pogut contrariarla.» Maragall definirà la nova Ibèria com una nació de nacions, amb una ànima pròpia i trina alhora, com li escriurà a Unamuno el 1911: «Y esta alma ibérica, que todavía somos tan pocos en sentir, hay que buscarla hacia adentro: hacia adentro de su Castilla los castellanos, hacia adentro de su Portugal los portugueses, hacia adentro de nuestra Cataluña los catalanes, hasta llegar a la raíz común.» El 1906, Enric Prat de la Riba havia escrit al paràgraf final de La Nacionalitat Catalana unes paraules, vagues en una amplitud capaç d'unir Ibèria amb Occitània, que inspiraran el catalanisme polític posterior: «Allavors serà hora de treballar per reunir a tots els pobles ibèrics, de Lisboa al Roine, dintre d'un sol Estat, d'un sol Imperi». L'esclat de la Solidaritat Catalana, un moment d'esperança en la possibilitat d'un catalanisme intervencionista a Espanya, va propiciar l'assumpció majoritària de l'iberisme catalanista. La doctrina va servir per superar les contradiccions entre el desig autonomista i l'antiindependentisme, les contradiccions davant el Minotaure. L'iberisme catalanista oferia una justificació nacionalista, sentimental, a la no independència de Catalunya: Espanya era l'Estat, i per tant artificial, mentre que Ibèria era la nació (plurinacional) natural. El que calia era construir un Estat que recollís els trets de la Ibèria natural. Un altre cop, en el fons, un Minotaure compartit. Aquesta fórmula, que podrà enllaçar amb l'occitanisme, el llatinisme o l'iberoamericanisme, serà operativa al llarg del segle XX, i s'aprofitarà, des de la dreta o des de l'esquerra, per postular un nacionalisme català antiseparatista. La majoria dels intel.lectuals catalans del segle XX ha estat iberista. A més a més dels ja citats, hi podem afegir: Casas-Carbó, Josep Carner, Joan Estelrich, J.V. Foix, Francesc Pujols, Salvat-Papasseit, Francesc Cambó (a Per la concòrdia el 1930), Rovira i Virgili, Gaziel (l'autor de la Trilogia ibèrica durant la postguerra), Ferran de Pol (iberista des dels «Quaderms de l'Exili») o Salvador Espriu (que farà de Sepharad una imatge de la Ibèria sacsejada per la guerra). També hi haurà, naturalment, antiiberistes o escèptics, però notablement en minoria: Jaume Brossa, que el 1906 va declarar que l'única gràcia que veia en el catalanisme era l'antiiberisme, Jaume Bofill, que es va oposar a Francesc Cambó amb el llibre Per l'altra concòrdia, o Marià Manent.

La qüestió ibèrica farà que, al llarg del segle XX, la cultura catalana es preocupi per definir el poble portuguès. La imatge que es fixarà serà la difosa durant el Romanticisme, la d'un poble portuguès enyoradís (saudoso) i idealista. Joan Maragall resumirà magistralment aquesta manera d'entendre els portuguesos (i en part també els gallecs, que si no tenen saudade tenen morriña) en una de les estrofes del seu Himne ibèric (1906):


La dolça Lusitània --a vora del mar gran,
les ones veu com vénen --i els astres com se'n van;
somnia mons que brollen --i mons que ja han fugit.
Li van naixent els somnis --de cara a l'infinit.
Per'xò està tan trista --però amb dolçor:
Lusitània! Lusitània!
Esperança... amor...

Els contactes que s'establiran entre els intel.lectuals catalans i els intel.lectuals portuguesos saudosistas, especialment amb Teixeira de Pascoaes, amic d'Eugeni d'Ors i de Ribera i Rovira, acabaran de fixar aquesta imatge. Si el saudosismo proposava l'assumpció dinàmica de l'ànima portuguesa a través de l'acceptació de la saudade, Ribera i Rovira, al seu llibre Atlàntiques (1913), va voler crear un enyorantisme paral.lel basant-se en una suposada comunitat cèltica i pagana que uniria els dos pobles marítims peninsulars. El 1906, Costa i Llobera (el clàssic i mediterranista Costa i Llobera!) havia escrit a «Mitjorn»: «L'ánima dels qui saben dir enyorança y la dels qui saben dir saudade son fetes pera poderse entendre y estimar, a través de l'árida separació». Aquesta serà la temptació de l'iberisme catalanista, amplament acollida per part dels portuguesos: crear un lusocatalanisme que salti pel damunt de Castella. El poeta enyorantista per excel.lència era, segons Ribera i Rovira, Maragall. El 1918, el mateix Teixeira de Pascoaes afirmava: «O Portugal de Camões, a Galiza de Rosalia, a Catalunha de Maragall, são os Reinos da Saudade, como a fidalga Castela é o Reino de D. Quixote». I Fernando Pessoa, també notablement influït per l'iberisme catalanista, escriurà, en una mena de ressò de la imatge marítimoclimàtica maragalliana, que l'esperit ibèric és «uma fusão do espírito mediterrânico com o espírito atlântico; por isso as suas duas colunas são a Catalunha e o estado natural galaico-português.» Més recentment, Fèlix Cucurull ha abonat aquestes hipòtesis germanívoles a Dos pobles ibèrics (1967). Marià Manent, en canvi, parlant de la visita que Teixeira de Pascoaes havia fet el 1918 a Catalunya de la mà d'Eugeni d'Ors, escrivia al dietari A flor d'oblit: «Portugal, que sembla tenir una Atlàntida enfonsada en el seu mar, que constantment el crida, és, com l'ànima de les races germàniques, netament oposat al nostre esperit de mediterranis.» La distinció, amb la qual Manent sembla estar d'acord, l'hauria feta, segons ell, el mateix Ors. Val a dir que els nacionalistes gallecs, quan assumeixin la imatge d'una Ibèria nació de nacions, ho faran reivindicant-la pentanacional, amb Galícia i el País Basc amb els mateixos drets que les altres. Algunes supervivències actuals de l'iberisme catalanista (Francesc Raya i el seu llibre La qüestió nacional a la Península Ibèrica, del 1988) han ampliat la llista fins a Andalusia; una terra que, de tota manera, Maragall ja havia definit autònomament a l'Himne ibèric, on els pobles del mar eren: Cantàbria, Lusitània, Andalusia i Catalunya.

L'iberisme catalanista, que enllaçarà amb l'iberisme republicà i progressista (recordem que Macià va proclamar la República catalana federada amb les altres Repúbliques ibèriques), tindrà més conseqüencies doctrinals que no pas pràctiques; entre aquestes, destaca tan sols el Casal Català fundat per Ribera i Rovira a Lisboa el 1908. L'any 1919, Eugeni d'Ors va visitar Portugal convidat a donar-hi unes conferències per Teixeira de Pascoaes. El viatge va ser més aviat negatiu, ja que Ors hi va fer unes declaracions subvalorant la figura d'Enric Prat de la Riba que posteriorment van servir per a la seva defenestració, però si més no devia ajudar a fixar en l'imaginari del filòsof una país que va entronitzar fins a la categoria de nació barroca per excel.lència. El 1921, la inauguració d'una Exposició d'Art Català va dur a Portugal escriptors i erudits com Nicolau d'Olwer, Josep Pla i Francesc Pujols. Pla en va deixar constància al volum Direcció Lisboa, on el poble portuguès és vist com a idealista i sensual. Eugeni d'Ors n'havia parlat amb els mateixos termes, que són en els fons els que difondrà el saudosismo, en una glosa del 1908. Pla, que no era iberista, va recollir també al seu llibre la imatge marítima que havia passat a tot el catalanisme: «L'apreciació corrent porta a creure que a la Península Ibèrica hi ha un sol factor de diferenciació, que és el mar.» No en va l'iberisme catalanista ha estat una doctrina política definida en gran mesura des de la literatura.

4. Europa i el Minotaure

El procés d'integració europea ha realitzat el somni iberista sense realitzar-lo: Espanya i Portugal formen ara un mercat, però no pas ibèric, sinó europeu; formen també una vaga unitat política, però amb el centre de decisió a Brussel.les, no pas a la Península. De fet, l'iberisme ha mort perquè s'ha quedat sense objectius. Els autors que s'han declarat iberistes en aquests últims temps ho han fet, justament, en contra de la unitat europea. Els exemples vénen sobretot de Portugal i el nom obligat de referència és José Saramago, encara que en el seu cas caldria parlar més aviat d'iberoamericanisme i d'iberoafricanisme. Saramago ha tingut molt present, a l'hora de formular les seves idees, la construcció espanyola de l'Estat de les autonomies: la federació interna d'Espanya com a pas previ per a una reorganització de la política peninsular ha tornat així a treure el cap.

A Catalunya, l'efecte de la unió europea i de l'Estat de les autonomies ha estat, llevat d'alguna cas escadusser, justament el contrari. La Catalunya autònoma ha oblidat Ibèria perquè el catalanisme ha volgut oblidar l'espanyolisme: Espanya s'ha definit un altre cop clarament com l'Estat, i Catalunya (els Països Catalans?) com la nació, l'objectiu principal de la qual seria anar desgastant aquest Estat fins que els fils siguin tan tènues que, aixoplugats sota el paraigüa europeu, gairebé ni els notem. Avui dia cap poble europeu ja no pot disposar del Minotaure en tota la seva integritat. Potser per això els temps són favorables als catalans, els quals aspiren, com sempre, a un pactisme, aquest cop a tres bandes entre Barcelona, Madrid i Brussel.les.

Posaré un exemple de la importància que encara pot tenir Portugal en el nostre pensament polític i cultural. L'any 1985, Joan F. Mira acabava així el seu llibre Crítica de la nació pura: «I jo només vodria que em mirassen com si fos portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els intercanvis i cooperacions. Però portuguès.» Portugal ens ofereix encara la imatge d'una nació peninsular que ha posat, pel davant de tot, la seva integritat. Més recentment, Josep C. Vergés escrivia a l'«Avui» (15-XI-1996): «La segona transició permetrà dotar un estat propi a Catalunya, una autonomia com cal, tot i no ser mai com Portugal.» La reflexió, entre el desig i la resignació, posa damunt la taula, a partir de l'exemple portuguès, els nostres límits. Es vol que la nostra porció de Minotaure sigui aproximadament equivalent a la de les altres nacions europees, però el camí per on anem, amb Madrid com a etern intermediari entre nosaltres i el món, entre nosaltres i Brussel.les, ens pot acabar identificant amb Múrcia per una banda i amb els Roine-Alps per l'altra. Portugal, si més no, ens recorda, sempre que evitem mirar-lo amb els ulls annexionistes de Castella, allò que no som.

Encara caldria tenir en compte altres aspectes pel que fa al paper de Portugal en una imagologia catalana. Al costat dels problemes particulars de definició nacional, qui dubta que la construcció europea ha de guanyar els fantasmes que l'entrebanquen a partir de l'assumpció crítica dels lligams culturals i polítics establerts històricament entre les seves nacions? Els llaços històrics i culturals, no han d'ajudar a regularitzar els econòmics i els polítics? Portugal, indissolublement lligat des del nostre punt de vista a Ibèria i a Espanya, és, al costat d'altres com França, Occitània, Itàlia o Noruega, una de les peces de la nostra imagologia política i cultural. Cadascuna d'elles, amb la seva importància i especificitat diferents, ha de jugar un paper tant en la nostra definició nacional com en la nostra integració a Europa, dos factors a hores d'ara indestriables no només per a nosaltres.

Podríem plantejar una última qüestió: com en el seu temps Ibèria, també Europa és un projecte de nació de nacions que es formula des dels nacionalismes particulars que volen imposar els propis interessos. L'iberisme catalanista no ens oferiria, doncs, tan sols un cercle concret de relacions significatives, sinó un exemple de com emmotllar idealment, i per tant d'alguna manera políticament, una realitat, que ja no és Ibèria sinó Europa, a les pròpies necessitats.


VÍCTOR MARTÍNEZ-GIL
Professor de Literatura Catalana a la UAB


16 Ago 2009 22:12
Perfil
Iberista
Avatar de Usuario

Registrado: 10 Ene 2009 23:43
Mensajes: 295
Ubicación: País Valencià
Nota Re: L'iberisme en la cultura catalana
Hansen escribió:
Imagino que trobar aquesta tesi doctoral a Internet serà complicat, sobretot si té uns anys, ja que les tesis són poques vegades difoses en altres medis.


És que com ja hi havien altres casos, he pensat que potser si estava... però les altres ni tenien tants anyets ni estaven, en tot cas, tant amagades.

I pel que fa al text que has penjat crec que no hi ha millor paraula per a definir-ho que brutal. La veritat, encara que no així de detallat, més d'un conegut (inclús amic) m'ha fet referència al seu rebuig per eixes raons: tenen els ulls posats cap al nord (o altres casos a l'est) i no pas cap a l'oest.

_________________
El capitalisme duu en la seva essència la guerra, com les nuvolades duen la tempesta

http://www.softcatala.org/traductor
http://www.softvalencia.org/traductor/

ImagenImagenImagen


16 Ago 2009 22:47
Perfil


Mostrar mensajes previos:  Ordenar por  
Responder al tema   [ 3 mensajes ] 

¿Quién está conectado?

Usuarios navegando por este Foro: No hay usuarios registrados visitando el Foro y 0 invitados


No puede abrir nuevos temas en este Foro
No puede responder a temas en este Foro
No puede editar sus mensajes en este Foro
No puede borrar sus mensajes en este Foro
No puede enviar adjuntos en este Foro

Buscar:
cron
Powered by phpBB © 2000, 2002, 2005, 2007 phpBB Group
Forum style by ST Software.
Traducción al español por Huan Manwë para phpbb-es.com
phpBB SEO
Crear Foro | Subir Foto | Condiciones de Uso | Política de privacidad | Denuncie el foro